30 SK SENDERISME GAVINA
Una passejada per Espolla i Rabós i els seus voltants;
‘Les terres empordaneses sempre m’han captivat. M’agraden molt les dues
comarques, tant l’Alt Empordà com el Baix Empordà. De fet, el que m’entusiasma
és la proximitat a la costa amb majúscula. Aquell bocí de terra que anomenen
l’Empordanet, on les marinades porten l’enyorança de la cançó de taverna,
l’olor a peix fregit i el soroll de les barques esperant partir a l’alba. Més
al nord, la plana inundable, les goles d’antics rius i la sal de l’anxova. Puc
afirmar que és un dels territoris que quan fa temps que no el visito tinc un
neguit estrany que em fa buscar el mar i les terres de frontera per nodrir
l’ànima.
Enguany, però, recomanat per altres viatgers, volia tastar quelcom diferent
d’aquests paratges i m’he dirigit cap l’interior de l’Alt Empordà. Revolts i
més revolts, de carreteres de pinzell i paisatges de mosaic, on la brisa del
mar es perd i deixa pas a aromes de timó i ginesta amb un decorat canviant
entre vinyes i oliveres, pinedes i suredes. El meu destí és un restaurant,
però, com bon aficionat a l’excursionisme que sóc, prefereixo cremar abans unes
quantes calories i conèixer algun indret que no hagi trepitjat encara.
A les afores del petit nucli de Rabós començo la recerca del restaurant,
tot i que sé sobradament que no el trobaré aquí, sinó al poble veí. Però, el
paisatge del riu Orlina em té intrigat i no he pogut obviar-ho; i, aquí just,
les seves aigües hi reguen els seus contraforts més imponents. Els camins
rurals molt i molt antics, com evidencien les restes megalítiques, em
transporten a un temps en què potser tot era més tranquil, més meditat, un
temps en què tot tenia el valor de l’esforç, del sacrifici, de la pervivència.
M’envolten desenes de feixes que remunten la muntanya; sí, sóc a les muntanyes
de l’Empordà, aquí dites les Alberes però, que no deixen de ser els Pirineus
amb els seus esquists i pissarres.
Entre murs de pedra seca i les darreres figues de moro de la temporada, el
raïm a les vinyes a punt de verema i la recol·lecció del suro dels arbres
abandonada, estic arribant al poble d’Espolla. Però, què veuen els meus ulls!
Pel camí hi ha més intrèpids buscadors d’aromes i gustos! O, simplement gent
curiosa que li agrada allò antic? Al fons de la carrerada, una parella que
viatja amb un ruc; ella, amb una retirada a miss Laura Ingalls, i ell, a Conan
el Bàrbar amb look de surfer. Potser busquen la frontera per passar a França?
No ho crec, m’han dit “aloha”!
En fi, arribo ja, afamat, al poble d’Espolla. Després de visitar
l’església, amb el seu campanar de teulat més de terres del sud que del nord,
cerco per dinar el lloc que tenia en ment. Com no sé on és ni trobo cap
cartell, preguntant s’arriba a Roma.
– Perdoni, el restaurant Can Manela?
– Ui, sí. Però està tancat i ho estarà per molt temps. Per sempre diria jo!
– Podeu anar a Can Cassoletes, al final de poble, que allà també es menja
bé… Carta, menú, el que vulgueu. Ho fan bé, molt bé!
Doncs allà que hi anem, cap a dalt del poble tot seguint una torrentera a
mig canalitzar fins a aquest curiós establiment. Des de fora sembla una casa de
segona residència, d’aquelles d’urbanització de platja dels 70s, i, després de
passar per la terrassa, la porta dóna a una barra amb una taula al costat que
fa efecte de ser utilitzada pel servei i/o per aquells amics o clients
habituals; està ocupada per dues generacions de caçadors que tenen ganes de
xerrera.
El local és una barreja entre un bar
de carreteres, una masia restaurant i un celler o casa de poble, amb una
vintena de taules i, a priori, un parell de cambreres. Un cop a taula,
serveixen un petit pica-pica obsequi de la casa; fet que pot indicar que el
servei serà lent. Efectivament! Una bona estona per tal de prendre nota, però,
curiosament, els plats no triguen tant com semblava, i això que de les dues
cambreres, una d’elles dóna la sensació que només es passegi entre les taules,
en contraposició a l’altra (la mestressa) que està a tot arreu i fent de tot:
parant taules, prenent nota, portant plats, recollint, etc.; fins i tot,
transportant taules sobre el cap d’un lloc a un altre mentre la més jove se la
mira. Quin espectacle!
Però, i el menjar? Podríem dir que prou bé, tot i les altes expectatives
amb què hi venia jo, al poble d’Espolla. Esperant els segons, tot i que he
demanat carn, en veure passar una cassola amb marisc me la quedo mirant (i
ensumant) i, els de la taula del costat em diuen en veu baixa:
– Cuinen molt bé el tema peix, perquè abans tenien un restaurant a la
costa…! Afirmant amb gestos del cap i els llavis enfora.
La veritat és que el poble i la zona ja valen la visita, i, si a més a més
podeu veure aquest espectacle d’equilibris entre la hiperactivitat i la
passivitat del servei, i, gaudir de plats de carn a la brasa o cuinats, ja
sigui amb productes del lloc o amb peixos i mariscs de la costa, sempre banyats
amb vins més o menys de la terra, no deixeu de fer una excursioneta per aquesta
zona de l’Empordà.
L’Empordà muntanyès, us deixarà un bon gust de boca amb bon preu. Això sí,
demaneu sempre vi, perquè l’aigua i els refrescos tenen preus totalment
desorbitats: 1 l d’aigua embotellada; 3,50 Euros.
Ja ho deia el
meu avi, ja… més val una tempesta de vi calent que d’aigua freda!’
Gavina
